Requiem ad memoriam

El meu pare no em va deixar res. Ni un rellotge, ni diners, molt menys un record bonic. Ho donaria tot per tenir un record palpable. Una foto. Sí, a vegades penso que una foto seria suficient.

A la memòria només conservo una frase que el meu pare em repetia un cop rere l’altre: “no te’n refiïs dels desconeguts, et faran molt de mal”. I m’ha marcat tant, que he basat la meva vida en aquestconsell, fugint de tot contacte humà.

Menteixo. Tinc un altre record del meu pare. L’alè de tabac i conyac que sortia d’una boca gran i salivosa. Crits i plors de la meva mare. Un cop de porta i... adéu.

El meu pare no ha de ser un mal home, potser tan dolent com Déu podria ser i d’aquest no ens en queixem. Ell em va deixar abandonat? fa molts anys. Si tornés de sobte, no li permetria traspassar el portal. A casa meva hi ha normes, una de les quals, és no deixar entrar els desconeguts. Al cap i a la fi, va ser ell qui va crear aquesta desconfiança absoluta cap a tota persona viva o morta.

Però bé, fa molt de temps que no penso en el meu progenitor i no començaré pas ara. Encara que el seu record ha condicionat tota la meva vida.

La meva mare es preocupa, no entén com puc viure així. Allunyat de tot i de tothom. Però jo no tinc cap necessitat de ningú, fins i tot vaig marxar de la casa materna als disset anys per estar sol.

I de què visc? Doncs d’Internet. He nascut en el millor segle possible, el segle de les connexions. A Internet ets anònim, no veus a ningú i ningú et veu a tu. Et pots reinventar tantes vegades com vulguis i a qui l’hi importa?

Treballo fent pàgines web. Els meus contactes els faig a través de la meva adreça de correu electrònic. Les transaccions bancàries també i fins i tot, les compres les faig per Internet. Encara que m’encanta que la meva mare em porti els seus plats acabats de fer. És bona cuinera, la mare.

Avui faig 27 anys. I he decidit sortir aquesta nit. No tinc amics, però vull anar a prendre alguna cosa. Visc al centre d’una ciutat petita, tot i així desconec la vida nocturna, i m’inquieta una mica pensar que tot estarà tancat o que algú intentarà fer-me mal. El meu cor és valent, però al meu cap ressonen les paraules del meu pare: “no te’n refiïs dels desconeguts, et faran molt de mal”. És ben curiós, un home que no li recordo ni la cara, controla la meva vida. Abans de fer-me enrere, agafo les claus de casa i surto al carrer.

No sé si he tingut sort o ha estat el destí, però just al costat de casa descobreixo el bar Manel. Un lloc petit i brut que sembla conjuntar amb el cambrer. Un home grassonet i, sense cap dubte, brut. El cambrer em saluda com si em conegués de tota la vida. Això m’incomoda. Les mans em comencen a suar i faig enrere el meu pas decidit cap a la barra per asseure’m a la taula del fons del bar.

Les parets estan recobertes de firmes, cors, frases sense massa sentit... Penso en l’estúpida mania que tenen els humans de voler sortir de l’anonimat, de què els serveix a les persones estampar el segell per allà on passen?

Però per una vegada, em deixo portar, i com que tampoc tinc clar quina beguda és millor, li demano al ronyós cambrer ─que ja m’ha deixat clar que és en Manel─ un bolígraf per escriure alguna cosa a les seves llardoses parets.

Però, què puc escriure? Penso en un munt de frases que sempre he volgut que fossin meves. Com aquella d’en Grouxo Marx: “Fora del gos, un llibre és probablement el millor amic de l’home, i dins del gos probablement és massa fosc per llegir”. També em passa pel cap: “no te’n refiïs dels desconeguts, et faran molt de mal”. Però crec que no és la més adient.

“Benet”, així de simple. Escric el meu nom entre un “t’estimo molt Enric” i un “viva la gente de Bilbao”. Mentre contemplo la meva obra mestra, sento que algú em diu: “em deixes el boli, Benet?”

Noto una cremor a les galtes, és una noia de la meva edat, més o menys, amb uns ulls de color caramel i un somriure acompanyat de dos clots a banda i banda.

S’asseu a la meva taula, agafa el boli i escriu “Rita” al costat de “Benet”. No articulo paraula. Encara em ressona el meu nom dins del cap. Benet. Per una vegada no em sembla tan vulgar. Benet. Sí, la veritat és que no sona pas gens malament.

Benet i Rita. M’agrada. Sembla que ella pensa el mateix. Li demana a en Manel dos copes de whisky. No puc deixar de mirar-la. Els sospirs són tots meus, les paraules totes seves. Ella parla i parla. Parla de tot, canvia el whisky per tequila. Ella parla, però jo no l’escolto. L’observo. De sobte, me n’adono que la Rita té un tic nerviós. Les seves celles espesses i negres s’aixequen rítmicament. Això encara la fa més perfecta.

Parla del seu passat. No sé què d’un dia a la platja amb els seus cosins. A mi tot se’m barreja, la fortor del tequila amb la dolçor de les seves paraules. De veritat que no la puc seguir.

Mai havia passat tanta estona amb ningú, mai ningú s’havia sincerat tant tampoc amb mi. Tot i això, jo no l’escolto. Vaig movent el cap tímidament per por que s’adoni que no l’escolto i marxi. Estic atent al so de la seva veu, del seu somriure, del moviment de les seves mans, del tendre tic.

La Rita li fa un senyal a en Manel i ell s’acosta per emplenar-nos les copes, una rere l’altra. Noto un suau mal de cap. Això deu ser la ressaca.

Un terrabastall em distreu. Uns borratxos comencen a trencar ampolles i a cridar, vull que emmudeixin i em deixin escoltar la Rita que roman callada per uns instants, mentre es mira el parell d’impresentables. S’aixeca i va cap el lavabo. Es deu haver atabalat. Em mossego els llavis amb ràbia. Per sort, el cambrer agafa els dos brètols i els fa fora del local.

“No te’n refiïs dels desconeguts, et faran molt de mal”. He de marxar. Maleït pare! Ara no és moment de presentar-te aquí. M’ofego. La Rita encara és al lavabo. Pago el que toca i surto corrents.

Algú em crida, però no em vull girar. Tampoc aniré cap a casa. Sento com em segueixen. M’aturo d’esgotament en una plaça una mica més avall, entre l’alcohol i la falta d’exercici no he arribat gaire lluny.

Em giro i la Rita m’està mirant uns metres més enllà. Què voldrà? Per què em segueix? Segur que busca alguna cosa. El pare tenia raó i ella no pot ser diferent dels altres.

“No em segueixis i marxa”, li dic. S’acosta, m’agafa pel braç i em fa seure en un banc de la plaça. S’asseu i em mira. No diu res. Només em mira esperant alguna cosa de mi.

És molt estranya. Ha parlat tota la nit, m’ha perseguit pels carrers i carrerons i ara que em troba, no diu ni piu. No sé quanta estona fa que estem així, però hi estic a gust.

La veritat és que la Rita no sembla pas mala persona. Potser el pare estava equivocat, potser jo no el vaig entendre bé i potser m’he deixat perdre moltes coses tots aquests anys.

“El meu pare sempre em deia que no me’n fiés dels desconeguts, que em farien mal...”. Li explico tota la meva vida. Encara no sé perquè ho faig però em sento a gust amb la Rita.

Ja clareja quan acabo, em demana per pujar a casa meva. Li dic que és massa aviat. Tot arribarà.

L’únic record que conservo del meu pare m’ha fet viure sol i desconfiat. Fins avui. Estic segur que la Rita m’ensenyarà a viure i a compartir. A partir d’ara crearé nous records per a la meva memòria. Nous i bons records.