Fa hores que m’espero a l’andana. Cigarret rere cigarret. La Martina arribarà amb el tren de les nou del vespre. Estic aquí des de les quatre. No m’agrada arribar tard i menys en aquesta ocasió.
La Martina és d’aquelles persones encantadores, amables, amb un somriure perfecte i uns ulls glaucs enormes que sembla que et parlin sols.
A la meva butxaca brilla un anell de compromís. Ella se’n va anar després que tinguéssim una forta discussió. Em sento molt malament, tot va ser per culpa meva. Em va veure petonejant una altra noia, que ni m’importa ara, ni m’interessava llavors. La veritat és que va ser ella que se’m va llençar al damunt com una gata en zel, i és clar, no m’hi vaig saber resistir. No sé per què ho vaig fer. Maleeixo l’hora i em maleeixo a mi també.
La Martina no ho va suportar i se’n va anar uns dies a Tarragona a la casa pairal materna. Els dies es van fer setmanes i les setmanes es convertiren en dos mesos.
Un dilluns, quan m’estava dutxant, va sonar el telèfon. Hi vaig arribar just a temps. Era la Martina. Em va dir que vindria a Girona per parlar amb mi. Arribaria divendres.
Em va fer un esglai el cor. Feia dos mesos que no dormia, que no menjava i que fumava més que mai. Un cop per setmana corria a l’estació de Girona per pujar al primer tren que es dirigís a Tarragona. Però mai he tingut el coratge dels romàntics.
Així que després de la trucada, esperançat, vaig córrer cap a la joieria situada dos carrers més avall de casa meva i li vaig comprar a la Martina el millor dels anells. Or blanc i diamants.
En tornar a casa em vaig mirar l’anell i vaig pensar que m’havia precipitat. Els dubtes em feien rodar el cap. Hi havia moments que em pensava que l’anell me l’hauria de menjar amb patates, però tot seguit estava convençut que tot aniria bé. Per fi era divendres.
Vaig demanar festa a la feina, encara que ella no arribava fins al vespre, volia tot el dia per mi. Per reconquistar-la hauria de mesurar cada paraula que sortís de la meva boca.
Ens varem conèixer fa tres anys. Els dos estiuejàvem a Sant Feliu de Guíxols. Ella a casa d’uns oncles i jo a casa d’un amic.
Un dia a la platja ens vàrem trobar l’un al costat de l’altre. Feia una calor d’espant i les nostres tovalloles es tocaven a causa de la quantitat de gent que hi havia a la platja Gran.
Em sentia cofoi en pensar que tothom creuria que aquella desconeguda, tan maca, anava amb mi, i segur que, fins i tot, algú diria que fèiem una parella encantadora. Jo no li gosava dir res. La contemplava sota les meves ulleres de sol fent veure que dormia.
Es va girar cap a mi, em va somriure i em va oferir aigua. Vàrem connectar a l’instant. A partir d’aquest moment, vàrem parlar de tot. De la vida, dels amics, de les vacances, de la seva família i de la meva.
De sobte, em vaig adonar que tenia una calor horrorosa. La vaig agafar de la mà i cap a l’aigua. Quin dia més esplèndid. La multitud, que m’havia molestat tant, ara era la meva aliada. L’allau de gent feia que els dos estiguéssim casi immòbils i molt junts dins l’aigua. Ja no vaig aguantar més. M’hi vaig apropar i li vaig fer un petó. Ella va apartar la cara i se’n va anar cap a la tovallola. Els nervis m’havien tornat a trair. Esperaria una estona i tornaria a la meva tovallola amb l’esperança que la Martina no hi fos. Ja li demanaria disculpes en un altre moment, l’estiu acabava de començar, segur que la veuria més sovint, potser alguna tarda fent el cafè al Casino dels Nois.
En tornar a la tovallola, em vaig emportar una agradable sorpresa. La Martina prenia el sol com si res. Es va girar cap a mi, va fer un gest perquè m’hi aproximés i llavors, va ser ella qui em va besar. Així és com ens vàrem conèixer i des d’aquell moment no ens vàrem tornar a separar. Fins fa dos mesos.
Són les vuit i cinc. Crec que un traguinyol de qualsevol cosa m’anirà bé per calmar-me els nervis. Falta menys d’una hora. No. Millor espero aquí mateix, no sigui que arribi, baixi i no em vegi enlloc. La Martina és molt puntual.
Però tinc set i gana, fa quatre hores que estic aquí assegut pensant en la Martina. Decideixo anar a una d’aquestes màquines expenedores de l’andana i compro una bossa de patates. Però es queda a mig camí. Començo a sacsejar la màquina quasi amb histèria. Serà un presagi. Tot m’anirà malament. Ara n’estic segur. I jo he comprat l’anell i he canviat els llençols del llit i he rentat tots els plats i fins i tot, he fregat tot el pis. Continuo amb la meva lluita contra la màquina. Un home, que em deu veure molt nerviós, em diu que em tranquil·litzi. Fa un cop sec a la màquina i les patates baixen de sobte.
Haig de calmar-me, és veritat. Tanco els ulls, penso en el nostre primer dia a la platja i en el seu somriure. Tot sortirà bé. Ens casarem, tindrem com a mínim cinc fills i cada estiu visitarem Sant Feliu.
Si sabés com l’estimo, no se n’hauria anat mai del meu costat. El seu somriure, els seus ullets parladors, la seva dolçor natural i espontània. Tota perfecció.
Busco dins la butxaca, agafo l’anell i me’l miro. Potser no és suficient, m’hauria d’haver quedat el conjunt sencer. Ja està a punt d’arribar.
Al rellotge de l’estació ja toquen les nou. El tren no arriba. Les nou i cinc, les nou i tretze, les deu menys vint. Què passa? Els minuts es fan eterns, fa més de cinc hores que espero la Martina i el tren no arriba.
Ja no aguanto més estona assegut, vaig amunt i avall de l’andana. No anuncien cap retard. Baixo a informació i una noia parla per telèfon. Em diu que m’esperi, que ara m’atendrà. Esperar-me? Quant temps més haig d’esperar?
No penja, començo a estar realment nerviós, li dic que s’espavili, em mira de dalt a baix i em pregunta què desitjo. Li dic si sap alguna cosa del tren de Tarragona. Una pana a l’altura d’Hostalric. No sé res més, em contesta.
“Senyor Romà, un altre cop aquí? Au va, marxi cap a casa seva, la Martina no arribarà ni avui ni cap altre dia. Vinga home, que tancarem l’estació d’aquí pocs minuts”.
Una dona que neteja m’agafa pel braç i m’acompanya a la sortida. Cerco l’anell a la butxaca i no hi és. Em tremolen les mans. Un reflex a la porta de l’estació m’espanta, sóc vell i estic arrugat. Me n’adono que no estem pas al 2008 i que tampoc tinc 20 anys. Però, i la Martina? Per què no ha arribat?
“Pobre home, treballo aquí des de fa deu anys i ve cada divendres, s’asseu al mateix banc i espera. De tant en tant, parla d’una tal Martina”, sento la senyora que li diu a un vigilant de l’estació.
La Martina mai va arribar. En Romà ja té 82 anys i la seva memòria li fa reviure el dia que va esperar-la durant hores, en el mateix banc. Cigarret rere cigarret.
La Martina és d’aquelles persones encantadores, amables, amb un somriure perfecte i uns ulls glaucs enormes que sembla que et parlin sols.
A la meva butxaca brilla un anell de compromís. Ella se’n va anar després que tinguéssim una forta discussió. Em sento molt malament, tot va ser per culpa meva. Em va veure petonejant una altra noia, que ni m’importa ara, ni m’interessava llavors. La veritat és que va ser ella que se’m va llençar al damunt com una gata en zel, i és clar, no m’hi vaig saber resistir. No sé per què ho vaig fer. Maleeixo l’hora i em maleeixo a mi també.
La Martina no ho va suportar i se’n va anar uns dies a Tarragona a la casa pairal materna. Els dies es van fer setmanes i les setmanes es convertiren en dos mesos.
Un dilluns, quan m’estava dutxant, va sonar el telèfon. Hi vaig arribar just a temps. Era la Martina. Em va dir que vindria a Girona per parlar amb mi. Arribaria divendres.
Em va fer un esglai el cor. Feia dos mesos que no dormia, que no menjava i que fumava més que mai. Un cop per setmana corria a l’estació de Girona per pujar al primer tren que es dirigís a Tarragona. Però mai he tingut el coratge dels romàntics.
Així que després de la trucada, esperançat, vaig córrer cap a la joieria situada dos carrers més avall de casa meva i li vaig comprar a la Martina el millor dels anells. Or blanc i diamants.
En tornar a casa em vaig mirar l’anell i vaig pensar que m’havia precipitat. Els dubtes em feien rodar el cap. Hi havia moments que em pensava que l’anell me l’hauria de menjar amb patates, però tot seguit estava convençut que tot aniria bé. Per fi era divendres.
Vaig demanar festa a la feina, encara que ella no arribava fins al vespre, volia tot el dia per mi. Per reconquistar-la hauria de mesurar cada paraula que sortís de la meva boca.
Ens varem conèixer fa tres anys. Els dos estiuejàvem a Sant Feliu de Guíxols. Ella a casa d’uns oncles i jo a casa d’un amic.
Un dia a la platja ens vàrem trobar l’un al costat de l’altre. Feia una calor d’espant i les nostres tovalloles es tocaven a causa de la quantitat de gent que hi havia a la platja Gran.
Em sentia cofoi en pensar que tothom creuria que aquella desconeguda, tan maca, anava amb mi, i segur que, fins i tot, algú diria que fèiem una parella encantadora. Jo no li gosava dir res. La contemplava sota les meves ulleres de sol fent veure que dormia.
Es va girar cap a mi, em va somriure i em va oferir aigua. Vàrem connectar a l’instant. A partir d’aquest moment, vàrem parlar de tot. De la vida, dels amics, de les vacances, de la seva família i de la meva.
De sobte, em vaig adonar que tenia una calor horrorosa. La vaig agafar de la mà i cap a l’aigua. Quin dia més esplèndid. La multitud, que m’havia molestat tant, ara era la meva aliada. L’allau de gent feia que els dos estiguéssim casi immòbils i molt junts dins l’aigua. Ja no vaig aguantar més. M’hi vaig apropar i li vaig fer un petó. Ella va apartar la cara i se’n va anar cap a la tovallola. Els nervis m’havien tornat a trair. Esperaria una estona i tornaria a la meva tovallola amb l’esperança que la Martina no hi fos. Ja li demanaria disculpes en un altre moment, l’estiu acabava de començar, segur que la veuria més sovint, potser alguna tarda fent el cafè al Casino dels Nois.
En tornar a la tovallola, em vaig emportar una agradable sorpresa. La Martina prenia el sol com si res. Es va girar cap a mi, va fer un gest perquè m’hi aproximés i llavors, va ser ella qui em va besar. Així és com ens vàrem conèixer i des d’aquell moment no ens vàrem tornar a separar. Fins fa dos mesos.
Són les vuit i cinc. Crec que un traguinyol de qualsevol cosa m’anirà bé per calmar-me els nervis. Falta menys d’una hora. No. Millor espero aquí mateix, no sigui que arribi, baixi i no em vegi enlloc. La Martina és molt puntual.
Però tinc set i gana, fa quatre hores que estic aquí assegut pensant en la Martina. Decideixo anar a una d’aquestes màquines expenedores de l’andana i compro una bossa de patates. Però es queda a mig camí. Començo a sacsejar la màquina quasi amb histèria. Serà un presagi. Tot m’anirà malament. Ara n’estic segur. I jo he comprat l’anell i he canviat els llençols del llit i he rentat tots els plats i fins i tot, he fregat tot el pis. Continuo amb la meva lluita contra la màquina. Un home, que em deu veure molt nerviós, em diu que em tranquil·litzi. Fa un cop sec a la màquina i les patates baixen de sobte.
Haig de calmar-me, és veritat. Tanco els ulls, penso en el nostre primer dia a la platja i en el seu somriure. Tot sortirà bé. Ens casarem, tindrem com a mínim cinc fills i cada estiu visitarem Sant Feliu.
Si sabés com l’estimo, no se n’hauria anat mai del meu costat. El seu somriure, els seus ullets parladors, la seva dolçor natural i espontània. Tota perfecció.
Busco dins la butxaca, agafo l’anell i me’l miro. Potser no és suficient, m’hauria d’haver quedat el conjunt sencer. Ja està a punt d’arribar.
Al rellotge de l’estació ja toquen les nou. El tren no arriba. Les nou i cinc, les nou i tretze, les deu menys vint. Què passa? Els minuts es fan eterns, fa més de cinc hores que espero la Martina i el tren no arriba.
Ja no aguanto més estona assegut, vaig amunt i avall de l’andana. No anuncien cap retard. Baixo a informació i una noia parla per telèfon. Em diu que m’esperi, que ara m’atendrà. Esperar-me? Quant temps més haig d’esperar?
No penja, començo a estar realment nerviós, li dic que s’espavili, em mira de dalt a baix i em pregunta què desitjo. Li dic si sap alguna cosa del tren de Tarragona. Una pana a l’altura d’Hostalric. No sé res més, em contesta.
“Senyor Romà, un altre cop aquí? Au va, marxi cap a casa seva, la Martina no arribarà ni avui ni cap altre dia. Vinga home, que tancarem l’estació d’aquí pocs minuts”.
Una dona que neteja m’agafa pel braç i m’acompanya a la sortida. Cerco l’anell a la butxaca i no hi és. Em tremolen les mans. Un reflex a la porta de l’estació m’espanta, sóc vell i estic arrugat. Me n’adono que no estem pas al 2008 i que tampoc tinc 20 anys. Però, i la Martina? Per què no ha arribat?
“Pobre home, treballo aquí des de fa deu anys i ve cada divendres, s’asseu al mateix banc i espera. De tant en tant, parla d’una tal Martina”, sento la senyora que li diu a un vigilant de l’estació.
La Martina mai va arribar. En Romà ja té 82 anys i la seva memòria li fa reviure el dia que va esperar-la durant hores, en el mateix banc. Cigarret rere cigarret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada