Inmemoratamantis

Algú molt savi va dir que l’home és l’únic animal que no s’ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Es va quedar descansat, si senyor. Perquè si en una cosa som experts els homes és en entrebancar-nos, caure de morros i de vegades, fins i tot, ens acabem menjant la mateixa pedra.

I ara entraré al bell però tumultuós món amorós. T’enamores amb quinze anys. Et bull la sang. Et tornes a enamorar fins al vint. Et bull...ni ho vull dir. I si els vint et surt malament. És trist, però quan t’enamores de nou, ho fas amb el cap.

Desitges tant tornar a estimar que te n’oblides de tot el dolor que vas sentir en altres relacions. Dolor que et jures no tornar a passar, però és inevitable. Ja que l’amor ens fa sentir vius.

En Marc mirava distret per la finestreta. Estava convençut que aquell seria un gran viatge. Es dirigia a un congrés a Berlín. Al seu costat s’asseia una jove executiva. Per sort, havia tingut temps de treure’s l’anell de casat abans de què ella se n’adonés, va pensar.

La conversa entre ells era amena, però ja es notava la forta atracció que existia entre ells. A la mitja hora de vol, s’havien intercanviat els telèfons i s’havien dit l’hotel on s’allotjarien.

Al cap d’una hora, unes carícies tímides, unes mirades provocatives i un coqueteig descarat provocava un bon clima en el minúscul espai dels dos seients dins l’avió.

Ella va pensar que havia trobat un bon candidat per passar la resta de la seva vida. Ell somreia en pensar en la gran aventura que tindria aquell cap de setmana.

Ho veieu o no? I ja tornem al que deia al principi. Aquesta noia, segurament, passarà una setmana fatal però no passaran ni dos dies i ja hi tornarà, amb la diferència que ara sí que ho pensarà més a l’hora de passar un cap de setmana amb algú que per ella sigui futurable. S’ho prendrà d’una altra manera i estic segura que ella mateixa s’anirà convertint en un home casat a la cerca d’aventura.

La memòria ens falla, i en qüestió del cor, molt més. I això és perquè no oblidem el mal que ens han fet. Però queda com penjat en un globus que camina al nostre costat i és per això que estem atents. I la pròxima relació ens pot veure convertits en cactus.

Et tornes cactus, és veritat. I cada cop et costa més acceptar l’abraçada de qui et pot arribar a estimar. Perquè tens por que et tornin a fer mal.