Carta a un dictador

Busques en la teva memòria el moment en què vas escollir el camí equivocat. Però ja no et serveix de res imaginar-te la vida que vas abandonar fa molt de temps.

Has viscut com has cregut millor i ara no és moment de lamentar-te, d’engendrar un fantasma idolatrat de tu mateix. Ets com ets, encara que els anys han adornat la teva cara amb arrugues i et fan tremolar les mans, no pots crear-te com un personatge de teatre.

Sempre has volgut formar part de la història universal i mai has mirat a qui trepitjaves o a qui feies servir per arribar amunt, sense remordiments i sense moral. I ara la teva memòria et juga una mala passada, anul·la qualsevol cosa bona que podies haver tingut, com l’amor i l’amistat, i et fa recargolar dins al llit perquè et mostra, un per un, els rostres del poble al qual has maltractat.

Vols fer creure als que t’envolten que mai has trencat un plat, que el càstig no et por arribar perquè tot el que has fet ha sigut lluitar per una ideologia.

Sí, ara diga’m que tu no has premut mai el gallet, però m’imagino el desgraciat que rebia les teves ordres sense poder objectar en res. Feies i desfeies i ara busques l’acceptació humana per així poder dormir en pau.

No. Que la memòria no et falli. Si cada cop que sorties al balcó milions de persones cridaven el teu nom, era perquè tenien una escopeta al clatell apuntant-los la vergonya de no poder ser lliures. La vergonya de veure’s comprats per un plat d’arròs.

Mai ningú no t’ha estimat, mai ningú t’ha respectat. Era por el que provocaves als homes, no respecte. I la teva memòria t’ensarrona, els generals que t’envoltaven no eren amics, buscaven la protecció del teu poder per així engrandir les seves butxaques.

El més trist és que el dia del teu enterrament, els carrers estaran buits i el govern de torn convocarà dol nacional enlloc de festa major. Però no per tu, tot això es farà pel personatge públic i perquè és el que s’ha de fer.

Si fos per mi, no deixaria rovellar els teus records en un calaix ple de diaris i fotografies. Et mostraria el dolor de les famílies al perdre un cosí, l’angoixa del presoner polític que sap que l’únic que li queda és morir, la pena d’un pare al no poder alimentar els seus fills.

No et deixaria marxar convençut que has fet el millor i el que calia perquè mai ningú s’ha atrevit a queixar-se davant teu. Però ja ho diuen que la memòria és mala consellera i per això ara t’estranyes de viure sol i arraconat a la teva mansió. Rodejat de persones que et serveixen només perquè pagues bé, no per ser qui ets.

I ara t’estranyes que ja ningú et truqui per prendre cap decisió important al teu país. Quan més gran et fas més egocentrista et tornes, vas deixar un país a la misèria, vas enriquir-ne a quatre i vas empobrir-ne la resta.

Pensa en el miler de persones que atemorides hagueren de deixar la seva llar. Fugint de l’obscuritat de la teva mirada per buscar un lloc millor on poder viure tranquils. Vas arrasar el cor d’aquesta gent com un incendi. Exiliats del seu país i de la seva vida.

T’escric a tu petit dèspota com podria escriure al flequer que maltracta els seus treballadors o al pare que abusa sexualment de la seva filla. T’escric a tu perquè per mi representes la més absoluta vergonya pel gènere humà. T’escric per fer-te recordar, per no deixar-te dormir a les nits. Espero aconseguir posar en ordre els teus records i pensaments encara que estic convençuda que no servirà de res.

No vull ser la teva consciència, aquesta carta no l’escric per tu, sinó per mi. A mi no em fas cap pena, jo et faria caminar pels carrers del teu país declamant el perdó del poble. Aquest seria el meu càstig, veure’t agenollat davant seu.

I ara, descansa en pau.