La dona de les mil cares

A vegades em miro al mirall i no em reconec. Sort que sempre porto a sobre un reguitzell de fotografies de carnet amb el nom de tothom amb qui em relaciono escrit al darrere.

Aquest matí mateix, m’estava rentant les dents i he aixecat el cap un moment. Doncs ja no sabia qui era que em mirava des del mirall. Sí, ja ho veia jo que era una noia amb ulleres de pasta negra, els cabells ni curts ni llargs de color castany, el nas una mica tort i la cara rodona. Però fins que no he obert la meva carpeta i he mira’t al darrere la foto no ho he vist que era jo. Això mateix hi posa va darrere: “JO MATEIXA”.

Un aprèn a viure amb el que té. Hi ha gent que és al·lèrgica a la xocolata i hi ha gent que és incapaç de recordar una cara. Jo no en recordo cap.

Un dia quan era petita, passejava per les Fires de Girona. Anava enganxada d’un abric blau i llarg que portava el meu pare. Doncs en una tarda, vaig tenir uns quatre pares diferents. És clar, quan em despistava amb qualsevol llum de les fires, ja m’enganxava en un abric i a un pare distint. Va ser llavors quan al meu avi se li va ocórrer el truc de les fotografies.
Al principi només tenia la dels meus pares, la dels meus avis i la de la senyoreta de l’escola. Però amb els anys les coneixences es van multiplicant i les meves fotos també.

He après a viure així. Tot al contrari de ser un problema, ha estat un avantatge, la gent del meu voltant sempre ha tingut molta paciència. De petita a l’escola jugàvem tots junts que jo endevinés qui era qui. Es ficaven en un gran quadrat al patí i jo anava passant dient els noms. Pocs cops ho feia bé, però si encertava el nom d’un dels meus companys, tothom venia a abraçar-me i a felicitar-me i cada dia era com una petita festa.

Mira, és prou entretingut, cada dia reconec gent nova. A més la meva malaltia ha fet que també oblidi situacions quotidianes. Total, si no puc recordar amb qui he anat a fer un cafè, per què recordar-me que he fet el cafè?

Un amic em va dir un dia que jo vivia com quan la gent beu tant que no se’n recorda del que ha fet, ni amb qui ha parlat, ni res de res. Doncs tenia tota la raó. Visc així, jo. No està pas malament.

Si estem junts amb el meu xicot, en Robert, és justament per la meva mancança. Es va acabar enamorant de mi en veure que jo cada cop que el veia feia com si no el conegués. Al principi es pensava que era una estreta i fins i tot que ho feia per imbècil o antipàtica. Però no era així. Senzillament, no el reconeixia. Fins que un dia va parlar amb la Coral, una amiga meva, i ella li va explicar el meu “petit” problema de memòria.

Ara ja ho portem molt millor. Quan hem quedat algun lloc, ell es presenta amb una foto que ens vàrem tirar a Montserrat l’any passat i ja està, assumpte resolt. Després d’ensenyar-me la foto ja podem fer vida normal. I a ell li encanta ja que diu que cada cop que em mostra la foto, els ulls se m’il·luminen i que em poso preciosa. A més, se m’obliden les cares però no els records.

És curiós, no dic pas que no. Però penso que hi ha d’haver més gent com jo. La meva mare sempre em diu que sóc afortunada, a ella molts cops la paren pel carrer i després em diu que no sap amb qui acaba de conversar, i això que a vegades es queda xerrant més de mitja hora amb la persona. I per això diu que jo tinc sort, ja que no haig de dissimular. O trec la meva carpeta amb fotos o l’altra persona ja em recorda qui és sense necessitat de dir ni preguntar res.

Encara que de vegades si que en passo, de vergonya. L’altre dia per exemple, anava en cotxe per la carretera Barcelona direcció Pedret i per l’altra vorera vaig veure en Boadas. Feia molta calor i em va semblar una bona idea parar-me i dir-li si volia que el portés. Doncs mira el que em va passar: jo tinc un mini dels antics de color verd amb el sostre blanc, i el senyor, que més que un senyor era un homenot de més de cent quilos i tan alt com un Sant Pau, va haver de fer moltes peripècies per entrar al meu cotxe. Un cop a dins li dic: Vostè és el senyor Boadas?. I és clar... no ho era. No sabia pas què fer. Estava convençuda que el coneixia. Així que li vaig dir: “doncs miri ja pot baixar del meu cotxe que m’he confós”. Una altra cop l’odissea per fer-lo sortir. Encara el veig dret mirant esparverat mentre jo arrancava el cotxe i fugia. Vaig haver de parar més endavant perquè estava plorant de riure. Encara el veig sortint del cotxe, una cama, després l’altra...coses que passen.

Sí, m’ho prenc bé. A l’adolescència no m’ho prenia amb tanta filosofia, ans al contrari, de tot en feia un problema. Em vaig passar mesos i mesos tancada a casa. No volia veure a ningú, ni parlar amb ningú, tampoc. Em feia vergonya treure el meu àlbum personal cada vegada que em saludaven i a vegades feia com la mare, seguia el corrent. Però sempre em descobrien. Jo no tinc la facilitat que té la mare de dissimular.

La Coral em va ajudar molt, gràcies a ella em sento especial. Ens divertíem jugant a qui és qui pel carrer. El mateix joc que fèiem al pati de l’escola.

A més, sempre està de broma, la Coral. Més d’un cop s’ha fet passar per una altra persona, per riure’s de mi. I ho aconsegueix. Però a mi em fa riure i gràcies a aquestes petites bromes vaig superar el meu aïllament adolescent.

Sí, ja ho sé que una agenda m’aniria d’allò més bé. Ja ho he intentat però sóc massa despistada i sempre me les deixo en un lloc o en un altre. A més ja en tinc prou d’anar amb l’àlbum amunt i avall.

No sé, amb el temps espero i espero la recuperació. Segur que d’aquí uns anys apareixerà el medicament adequat. Fisionamix, és un bon nom, no?.

“Fisionamix t’ajuda a recordar tots els rostres”. L’anunci aniria més o menys així. Però arribat aquest moment, no sé si me’l prendria. Potser de dilluns a divendres per poder tornar al meu món els caps de setmana. Em sembla que ho trobaria a faltar.

Que no reconegui la gent, no vol dir que no me l’estimi. La meva mare, per exemple, no sé quina cara fa però en canvi l’estimo per tots els contes que m’explicava de petita, per la seva olor afruitada, per la seva cuina i les seves xerrades. I sobretot, perquè sempre m’ha tractat com a una persona normal. La mare sap treure-li importància al meu problema. Sempre ho ha fet i per això li estic tan agraïda.

A ella també li passen coses per falta de memòria. La història més grossa que us puc explicar de la meva mare és aquesta: estaven en un casament i un senyor se li apropa i li comença a parlar amb tota confiança. Quan se’n va, el pare ─que ja la coneix─ li diu que si no la reconegut. I la mare diu que no. Doncs sabeu qui era? El seu company de feina, fa quinze anys que treballen costat per costat al Banc i no el va reconèixer.

Per mi les fotografies no signifiquen gaire res, no us penseu que se m’encén la llumeta només de veure’n una, no! Miro la persona, després la fotografia i jugo a les set diferències. Llavors de comparar una bona estona, ja estic convençuda que és la mateixa persona. És com jugar una mica cada dia.

Sabeu allò que fa la gent de tapar-te els ulls i dir “qui sóc?” Sabeu del que us parlo, no? Doncs és el que em passa a mi però sense que em tapin els ulls. Sí.

Dins del cap em dansen tot de rostres que em són familiars i sovint m’estiro al llit, tanco els ulls i els poso nom. En Robert ha de ser aquest noi bru, d’ulls negres i una gran boca que el fa peculiar. La Coral en canvi, té el nas petit i els ulls castanys com els cabells i és una mica pigallada. La mare és rossa amb cara rodona i el nas una mica aixecat i el pare és aquest que veig sense cabells, els ulls petits i amb una boca perfilada, ja que no té els llavis gaire molsuts.

En Robert em diu la dona de les mil cares i m’encanta, em sento encara més especial. Cada dia reconstrueixo els records sense rostre i puc renéixer a cada mirall.