Desterrada en l'oblit

Sempre he pensat que una persona viu mentre perdura en els records dels altres. Com també crec que de pensament es pot ser molt més infidel que no pas físicament.

Doncs jo, com moltes persones, passaré en aquesta vida sense solta ni volta. Sóc invisible pels altres. Sí, no és que m’ho sembli a mi, és que realment sóc invisible.

Vaig a fer un cafè al bar i la gent del meu voltant demana el que vol sense gaires complicacions, i a mi em poden passar les hores enmig del bullici i per molt que cridi el nom del que vull prendre no hi ha maneres. El cambrer sempre té quelcom per fer: o netejar la cafetera o servir al del meu costat o mirar cap a l’horitzó. I no us penseu que ningú em mira, no. Tothom pren el que té al davant com si la boja cridanera no existís. No em veuen, per tant, sóc invisible.

De vegades en trec profit de ser invisible. Per exemple, quan vaig en tren ja mai agafo el bitllet. Els revisors passen pel meu costat com si jo fos un extintor d’emergència. Un dia, parlava amb una noia que s’asseia al meu costat i li explicava el meu problema, ella mirava per la finestra però jo estava segura que m’escoltava. Doncs va venir el revisor li va demanar el bitllet a ella i a mi...res. Em vaig girar i li vaig dir: “ho veus”?. Doncs la noia, amb la qual hi havia estat parlant tanta estona, portava auriculars. Una altra que em confirmava la meva teoria que era invisible.

No ho sé pas, en la meva infància no tenia pas aquesta sensació. Jo recordo jugar a l’escola amb els meus amics de classe o anar a natació amb tot una colla. Sí que és veritat que gairebé ningú parlava amb mi i sempre era l’última de la fila, però ja em semblava normal.

Ja en tinc d’amics. El que passa és que no sóc gaire xerraire i és clar anem a fer un cafè al bar del poble i tothom va parlant i jo els escolto. Però jo si que hi sóc allà a la seva taula, amb en David, la Neus, la Laura i en Gerard. Són les úniques quatre persones que em veuen. Per la resta del món no existeixo.

Avui és santa Laura, així que sortirem a sopar i després a prendre una copa. M’he vestit de manera espectacular. Porto el vestit vermell que em van regalar els pares per Nadal, és llarg fins als peus, una mica cenyit i amb un escot que a més d’un li tallarà la respiració. La veritat és que em queda de conya i per això crec que és el millor que puc fer perquè tothom em vegi.

En David m’espera a baix i la resta ja són al restaurant. Crec que el vestit fa l’efecte esperat, en David em mira com no ho havia fet mai. M’agrada.

El sopar és amè, tots tenim moltes ganes que la Laura s’ho passi bé i l’ambient és ideal. En Gerard amenitza la festa amb els seus acudits, ens fa riure molt a tots. La Neus és la seva xicota, ja fa temps que surten i sempre el fa callar. Fan molta gràcia.

La Laura té un detallàs i ens paga el beure i una ampolla de cava per brindar. Nosaltres li hem regalat un quadre perquè el pengi a l’estudi que s’acaba de comprar.

Ja és hora d’anar en un altre lloc, al restaurant només quedem nosaltres. Anirem al Juli, per variar, però avui creiem que hi pot haver bon ambient ja que és la festa major del poble del costat. Efectivament, una mica més i no trobem taula per asseure’ns.

Com sempre, el cambrer s’apropa demana a tothom què vol per prendre menys a mi, però la Neus li demana dues copes. La mira estranya’t i ella li engalta: “què passa m’agrada molt beure i si et dic dues són dues”.

Tots nosaltres esclatem a riure. De sobte un noi se’ns acosta, agafa una cadira i s’asseu al meu costat. Em pregunta com em dic. Em veu? No sóc invisible per ell? A la taula s’ha fet un silenci, els meus amics s’han quedat tant sorpresos com jo mateixa.

- Sóc l’Alba Mitjà. Però tu i jo ja ens coneixem, anàvem a la mateixa classe fins que vas marxar a no sé on.

- No pot ser, jo me’n recordo de tothom qui venia a la meva classe i sempre em feia amb tots i a tu... no t’hauria pas oblidat.

- T’asseguro que sí que és possible que m’hagis oblidat. Tu et dius Jordi Collell i toques el violí. El teu germà també anava a l’escola.

- De veritat que em deixes al·lucinat, recordo un per un als de la classe però no recordo cap Alba. I me’n recordaria perquè tinc una cosina que es diu exactament igual. No pot ser.

- No t’hi escarrassis, sóc invisible. La veritat és que ets la primera persona que em veu en molt de temps. A part d’ells.

Tots cinc esclatem a riure per la cara que fa en Jordi. Marxa encara pensatiu i nosaltres continuem la nostra festa. Per mi ja s’ha fet massa tard. Dic adéu a tothom. En David insisteix en acompanyar-me però vull caminar i que em toqui una mica l’aire. Me’n vaig cap a casa.. La veritat em sembla que he begut massa.

La trobada amb en Jordi Collell m’ha deixat tocada. Reafirma la meva teoria que si ningú et recorda és com si no haguessis viscut mai. Sí, per un moment he deixat de ser invisible per algú, però a l’instant ha desaparegut la certesa d’una infància normal. He sigut invisible sempre, però abans no n’era conscient.

Sempre he pensat que una persona viu mentre perdura en el record dels altres, jo en canvi no puc estar a la memòria de ningú perquè sóc invisible. Serà que no estic viva?